Eudald Camps: gestionar l’atzar. Desembre 2012

Manu vb Tintoré (Brussel·les, 1964) va treballar com a assessor agrònom en països com Brasil, Bolívia o Burkina Faso abans d’instal·lar-se a Sales de Llierca i centrar-se en la pràctica de l’escultura y la pintura.

TintoréUna de les primeres «grans decisions pràctiques» que va haver d’adoptar Emmanuel van Berwaer Tintoré (Brussel·les, 1964) va ser la d’escurçar el seu nom de cares a fer-lo més operatiu: transmutat en Manu vb Tintoré, aquest belgocatalà que afirma haver estat sempre un estranger —«a Bèlgica era l’espanyol; aquí sóc el belga; a l’Amèrica del Sud em deien el gringo…»—, va iniciar els seus passos en el camp de l’enginyeria agrònoma, uns estudis que el van portar per mig món amb l’objectiu de realitzar projectes de desenvolupament rural i reordenació territorial que, en el seu cas, estaven indestriablement lligats a la dimensió social de la disciplina (anomenada «ciència del sòl», que no és res més que l’intent de racionalitzar, a partir de criteris humans i ecològics, els usos que fem dels recursos agraris del nostre malaguanyat planeta). Brasil, Bolívia, Burkina Faso, Costa Rica o l’Equador, són alguns dels països on Tintoré va treballar com a ingenier agrònom —durant cinc anys per les Nacions Unides— i on també, lentament, es va anar gestant el seu interès per l’escultura…

I és que, malgrat que a finals de la dècada dels noranta l’artista va optar per canviar de registre per centrar-se en la pràctica de l’art —l’any 2000 es diploma a l’Escola d’Art d’Olot—  no es pot parlar de trencament: els deu anys de treball previ «arran de terra» i en estreta relació amb el paisatge van suposar un aprenentatge vital d’inestimable valor. De fet, a Tintoré li agrada referir-se a la seva extensa i atípica biografia en termes de continuïtat: «Amb el temps he après a extreure allò que tenen en comú les meves diverses experiències —explica l’artista—, he après a gestionar l’atzar per permetre a la natura que s’expressi». Justament per això, la seva escultura conserva sempre una poderosa memòria orgànica que l’artista vehicula mitjançant el seu domini de la forma. La seva definició d’escultura és, en aquest sentit, reveladora: «Una transició multidimensional constituïda en un objecte tridimensional».Tintoré

Amb tot, l’aparent formalisme escultòric de Tintoré no és fred ni insubstancial sinó just el contrari: l’artista parla del dolor existencial que ens acompanya, d’aquella mena de buit còsmic que ens recorda l’absència de sentit associada a la mort; l’escultura, plantejada en aquests termes, vindria a ser un intent permanentment aplaçat de vèncer la finitud humana… Salvant les distàncies, tot plegat recordaria a la paràbola inabastable que ens ha llegat les Mil i una nits: Shahrazad inventa un conte que no només no té final sinó que enllaça amb el següent per evitar, d’aquesta manera, aturar-se en el present coagulat de la mort. El seu silenci implica la pròpia aniquilació i la de la resta de concubines: per això la narració perpètua és una forma d’immortalitat que només serà possible mentre hi hagi narradors i lectors per actualitzar-la. Ho expressava de manera lluminosa el poeta José Ángel Valente: «Carga de semillas, garante de la generación, la palabra, pneuma seminal, es lo que el hombre opone, en verdad, a la muerte». Aquest és l’intent permanentment aplaçat: el pneuma seminal del que parla Valente és un signe prenyat de significat que ens acompanya com una presència aèria que fa possible totes les altres que existeixen arran de terra.Exif

Les escultures de Manu vb Tintoré tenen una dimensió «pneumàtica» en la mesura que la seva relació amb la forma sempre és embrionària: tendeixen a desplegar-se en l’espai com ho fan els fractals, a saber, de manera recursiva però conservant sempre la matriu originària. En darrera instància, resulta comprensible que Tintoré hagi escollit per viure i treballar un paratge absolutament paradisíac: a Sales de Llierca (La Garrotxa) retroba el paisatge que sempre l’ha apassionat (la seva matriu agrònoma) i, al mateix temps, pot mantenir obert el diàleg amb les formes, tan si es tracta de fer escultures com de submergir-se en les pintures que darrerament l’ocupen. Sigui com sigui, les seves dèries es mantenen intactes.

~ par manuvbtintore sur 02/01/2013.

Laisser un commentaire

Entrez vos coordonnées ci-dessous ou cliquez sur une icône pour vous connecter:

Logo WordPress.com

Vous commentez à l'aide de votre compte WordPress.com. Déconnexion /  Changer )

Photo Google+

Vous commentez à l'aide de votre compte Google+. Déconnexion /  Changer )

Image Twitter

Vous commentez à l'aide de votre compte Twitter. Déconnexion /  Changer )

Photo Facebook

Vous commentez à l'aide de votre compte Facebook. Déconnexion /  Changer )

Connexion à %s

 
%d blogueurs aiment cette page :