crítica català / castellà

 

María Dolores Jiménez-Blanco

Professora titular d’història de l’art

Universidad Complutense de Madrid

Manu Tintoré. Paisatges interiors?

¿Són les peces de Manu Tintoré representacions de paisatges, evocacions de llocs vistos, coneguts, sentits, imaginats?, ¿són paisatges elles mateixes, llocs físics amb les seves pròpies lleis, amb les seves pròpies formes i textures?, ¿són, finalment, cartografies espirituals, mapes d’un món propi? En realitat, és difícil distingir entre aquestes possibilitats perquè, com tantes vegades s’ha assenyalat, el concepte de paisatge és en si mateix una construcció que les inclou totes: una mirada sobre la naturalesa o, millor, la naturalesa entesa des de la cultura, des d’una determinada cultura. Potser més que representar un món observat i extern, Tintoré presenta la seva pròpia visió del món, un paisatge interior que és, en molts sentits, la seva resposta al que l’envolta.

En el món que evoquen les imatges de Tintoré ressona la seva llarga i pregona experiència de la naturalesa, potser cimentada inicialment a partir d’una meditació sobre el territori derivada del seu treball d’enginyer agrònom a l’Àfrica, Amèrica Llatina i l’Amazones, però també conreada els darrers anys en una terra molt diferent: la de la Catalunya on viu. El que és tècnic i el que és emocional, el que és mesurable i el que és viscut. Les seves peces s’allunyen de les admiratives imatges romàntiques de paratges grandiosos pròpies de l’estètica del sublim que podrien haver inspirat les seves estances en llocs llunyans i, en bona mesura, aliens; també de les mitificacions arcaiques, més properes a la categoria del que és pintoresc, que podrien haver sorgit en contacte amb el paisatge agrari de la seva vida més recent. El que trobo en l’obra de Tintoré, en allò que de moment continuarem anomenant paisatges, és més aviat una aproximació al terreny del que és immediat, als seus arbres i pedres, a les seves textures i ritmes, en un desig de comunicar experiència humana i naturalesa real. Cultura i terra es fonen en una consciència que crea un punt de trobada entre vida i art, o entre ètica i estètica si seguim els termes de Joan Nogué.[1]

Parlem de paisatges, però cal entendre que fem servir el terme en un sentit molt lax. Els de Tintoré no són, per descomptat, paisatges arquetípics. No són les imatges compartides per tot un grup social com a forma de creació o consolidació d’una consciència identitària vinculada a un territori. Tampoc són invencions universals, descripcions visuals d’una naturalesa idealitzada i potencialment capaç de referir-se a qualsevol lloc del món. Són imatges que qüestionen la suposada objectivitat del llenguatge científic almenys tant com la capacitat difusament emotiva del que és artístic.

***

A la sèrie Frotis, Tintoré anota, descriu, registra, com en una mena de diari de viatge. Però també suggereix, imagina, somia, potser no només davant la naturalesa sinó també davant de les seves pròpies imatges de la naturalesa, que semblen adquirir vida pròpia gràcies al seu procés de treball. Són peces de gran capacitat poètica, però també de gran precisió. Evoquen la certesa dels mapes o dels dibuixos d’un entomòleg, la capacitat comunicativa de les cal·ligrafies, però també el misteri del que és desentranyable. I mostren el desig d’explicar, ordenar i compilar la naturalesa, però també la consciència de la incapacitat d’aturar o condicionar les seves forces de creixement, de sedimentació, d’erosió. A mig camí entre el text científic i l’escriptura automàtica, entre l’exactitud del dibuix i la complexitat del jeroglífic; a mig camí també entre el que el signe condensa i el que s’escapa al desig codificador, perquè la naturalesa que evoquen hi brota amb les seves pròpies lleis i no permet mai ser capturada del tot.

En alguns casos es té la impressió que Tintoré es refereix a conjunts d’estructures que configuren dinàmicament la fisonomia d’un territori, en certa manera properes als retrats genètics que Iñigo Manglano-Ovalle agrupa en una sèrie de 1998 que, no casualment, es titula The Garden of Delights en referència a la cèlebre obra del Bosco.[2]

***

La temporalitat, el canvi, la vida, en definitiva, traspunta també de manera molt evident a la sèrie Àncores a la terra. Els arbres hi apareixen com àncores metafòriques que estabilitzen o arrelen un territori. Però hi aflora també una condició mutable que fa referència tant a processos naturals com a la intervenció humana. Les seves copes semblen generades de manera orgànica per la mateixa matèria de la pintura, que adquireix així una mena de vida pròpia. ¿És una al·lusió a l’efímer, a allò que canvia, que creix, a allò que està en perpètua evolució? ¿És una al·lusió a l’atzar, a allò que s’escapa del control de l’artista? Sigui el que sigui, en tot cas conviu en aquesta sèrie amb el desig d’eternitat —o almenys de durabilitat— propiciat per l’home que actua sobre la naturalesa amb el desig de fixar-la, de fer-se-la seva. És a dir, els arbres són imatge del continu canvi, però també emblema de l’anhel humà de permanència. Heràclit i Parmènides: panta rei, panta esti (‘tot canvia, tot roman’).

A la sèrie Àncores algunes fileres d’arbres semblen espècies plantades acuradament per un pagès invisible. De vegades fins i tot apareixen en camps amb una geometria que al·ludeix, sense possibilitat d’error, a la presència del pagès. Miró deia que treballava com un pagès potser perquè, com Tintoré, posa la llavor d’alguna cosa que adquirirà vida pròpia: en aquesta sèrie el desig i, sobretot, les decisions de l’artista se sumen als atzarosos processos que governen els materials i les formes sobre un plànol. La seva capacitat de variació, de moviment, com els seus potencials i els seus límits, queden així situats en el terreny intermedi que estem descrivint: el que es desplega entre el pagès i la naturalesa, entre l’artista i l’obra pròpia. Entre el canvi i la permanència.

I és que l’aproximació real a un territori i al seu paisatge —tant si és real com construït, vist o imaginat— reclama sempre la consciència de la temporalitat. Alguns formats artístics, com la música o la poesia, amb una capacitat de relat essencialment diacrònica, sembla que s’adapten d’alguna manera a aquesta condició evolutiva de la naturalesa. En canvi, la resposta estètica davant d’ella en suports estàtics com la pintura, el gravat, el dibuix o l’escultura sovint topa amb aquesta essència dinàmica. L’obra de Tintoré, tot i això, és un toc d’atenció sobre la consciència del caràcter evolutiu de l’entorn, sobre “l’emoció de sorpresa o perplexitat” davant la condició inajornable dels canvis, sobre la “constatació de la dinàmica imparable del procés”.[3] Potser perquè ha viscut durant dècades en contacte directe amb la naturalesa, la seva obra és una metàfora de la vida, del canvi continu: reproduït, evocat, fins i tot delicadament impulsat. Però paradoxalment —o potser no tant— també ho és de la pulsió igualment inajornable de capturar la naturalesa, d’assimilar-la, d’apoderar-se-la, d’ancorar-la. De comprometre-s’hi, amb els seus materials, les seves formes i processos.

S’acostuma a dir que la pintura de paisatge era una manifestació de l’anhel de l’home per sotmetre la naturalesa. Potser, aleshores, no hem de denominar paisatges les peces de Manu Tintoré, que criden l’atenció sobre les vies transitades, tant per ell com per altres homes abans que ell, per apropar-se a la naturalesa amb l’objectiu no de sotmetre-la sinó d’entendre-la i aliar-s’hi.

[1] Joan Nogué: introducció a El paisaje en la cultura contemporánea. Madrid, Biblioteca Nueva, 2008, p. 21.

[2] Daniel López del Rincón: Bioarte. Arte y vida en la era de la biotecnología. Madrid, Akal, 2015.

[3] Ignacio Español Echániz: “El paisaje como percepción de las dinámicas y ritmos del territorio”. A Javier Maderuelo (dir.). Paisaje y territorio. Osca, CDAN, i Madrid, Abada Editores, 2008, p. 2006, p. 206.


 

María Dolores Jiménez-Blanco

Profesora Titular de Historia de Arte

Universidad Complutense de Madrid

 

Manu Tintoré. ¿Paisajes interiores?.

¿Son las piezas de Manu Tintoré representaciones de paisajes, evocaciones de lugares vistos, conocidos, sentidos, imaginados? ¿son paisajes ellas mismas, lugares físicos con sus propias leyes, con sus propias formas y texturas? ¿Son, por último, cartografías espirituales, mapas de un mundo propio? En realidad es difícil distinguir entre estas posibilidades porque, como tantas veces se ha señalado, el concepto mismo de paisaje es en sí mismo una construcción que las incluye a todas: una mirada sobre la naturaleza o, mejor, la naturaleza entendida desde la cultura, desde una determinada cultura. Quizá más que representar un mundo observado y externo, Tintoré presenta su propia visión del mundo, un paisaje interior que es, en muchos sentidos, su respuesta a aquello que le rodea.

En el mundo que evocan las imágenes de Tintoré resuena su larga y profunda experiencia de la naturaleza, quizá cimentada inicialmente a partir de una meditación sobre el territorio derivada de su trabajo de ingeniero agrónomo en África, América latina y el Amazonas, pero también cultivada en los últimos años en una tierra muy diferente: la de la Catalunya en la que habita. Lo técnico y lo emocional, lo mesurable y lo vivido. Sus piezas se alejan de las admirativas imágenes románticas de parajes grandiosos propias de la estética de lo sublime que podrían haber inspirado sus estancias en lugares lejanos y, en buena medida, ajenos; también de las mitificaciones arcaicas, más cercanas a la categoría de lo pintoresco, que pudiesen haber surgido en contacto con el paisaje agrario de su vida más reciente. Lo que encuentro en la obra de Tintoré, en lo que de momento seguiremos llamando paisajes, es más bien una aproximación al terreno de lo inmediato, a sus árboles y sus piedras, a sus texturas y sus ritmos, en una deseo de comunicar experiencia humana y naturaleza real. Cultura y tierra se funden en una conciencia que crea un punto de encuentro entre vida y arte, o entre ética y estética si seguimos los términos de Joan Nogué[1].

Hablamos de paisajes, pero hay que entender que usamos el término en un sentido muy laxo. Los de Tintoré no son, desde luego, paisajes arquetípicos. No son las imágenes compartidas por todo un grupo social como forma de creación o consolidación de una conciencia identitaria ligada a un territorio. Tampoco son invenciones universales, descripciones visuales de una naturaleza idealizada y potencialmente capaz de referirse a cualquier lugar del mundo. Son imágenes que cuestionan la supuesta objetividad del lenguaje científico al menos tanto como la capacidad difusamente emotiva de lo artístico.

***

En la serie Frotis, Tintoré anota, describe, registra como en una suerte de diario de viaje. Pero también sugiere, imagina, sueña, quizá no sólo ante la naturaleza sino también ante sus propias imágenes de la naturaleza que parecen adquirir vida propia gracias a su proceso de trabajo. Son piezas de gran capacidad poética, pero también de gran precisión. Evocan la certeza de los mapas o de los dibujos de un entomólogo, la capacidad comunicativa de las caligrafías, pero también al misterio de lo desentrañable. Y muestran el deseo de explicar, ordenar y compilar la naturaleza pero también la consciencia de la incapacidad de detener o condicionar sus fuerzas de crecimiento, de sedimentación, de erosión. A medio camino entre el texto científico y la escritura automática, entre la exactitud del dibujo y la complejidad del jeroglífico; a medio camino también entre lo condensado por el signo y lo que se escapa al deseo codificador, porque la naturaleza que evocan brota en ellas con sus propias leyes y no permite ser nunca apresada del todo.

En algunos casos se tiene la impresión de que Tintoré se refiere a conjuntos de estructuras que configuran dinámicamente la fisonomía de un territorio, en cierto modo cercanas a los retratos genéticos que Iñigo Manglano-Olvalle agrupa en una serie de 1998 que, no por casualidad, se titula Garden of Delights en referencia a la célebre obra de El Bosco[2].

***

La temporalidad, el cambio, la vida en definitiva, asoma también de forma muy evidente en la serie Ancores a la terra. En ella los árboles aparecen como anclas metafóricas que estabilizan o arraigan un territorio. Pero en ellos aflora también una condición mutable que hace referencia tanto a procesos naturales como a la intervención humana. Sus copas parecen generadas de manera orgánica por la propia materia de la pintura, que adquiere así una suerte de vida propia. ¿Es una alusión a lo efímero, lo que cambia, lo que crece, lo que está en perpetua evolución? ¿Es una alusión al azar, a lo que escapa al control del artista? Sea lo que sea, en todo caso convive en esta serie con el deseo de lo eterno –o al menos duradero- propiciado por el hombre que actúa sobre la naturaleza con el deseo de fijarla, de hacerla suya. Es decir: los árboles son imagen del continuo cambio, pero también emblema del anhelo humano de permanencia. Heráclito y Parménides: panta rei, panta esti (todo cambia, todo permanece).

En la serie Ancores algunas hileras de árboles parecen especies plantadas cuidadosamente por un labrador invisible. A veces aparecen incluso en campos cuya geometría alude sin posibilidad de equivocación a la presencia del hortelano. Miró decía que trabajaba como un hortelano quizá porque, como Tintoré, pone la semilla de algo que adquirirá vida propia: en esta serie el deseo y, sobre todo, las decisiones del artista se suman a los azaroso procesos que gobiernan los materiales y las formas sobre un plano. Su capacidad de variación, de movimiento, como sus potenciales y sus límites, quedan así situadas en el terreno intermedio que estamos describiendo: el que se despliega entre el hortelano y la naturaleza, entre el artista y la propia obra. Entre el cambio y la permanencia.

Y es que la aproximación real a un territorio y a su paisaje –sea real o construido, visto o imaginado- reclama siempre la conciencia de lo temporal. Algunos formatos artísticos, como la música o la poesía, cuya capacidad de relato es esencialmente diacrónica, parecen adaptarse de algún modo a esa condición evolutiva de la naturaleza. Sin embargo, la respuesta estética ante ella en soportes estáticos como la pintura, el grabado, el dibujo o la escultura frecuentemente choca con esa esencia dinámica. La obra de Tintoré, sin embargo, es una llamada de atención sobre la conciencia de lo evolutivo del entorno, sobre “la propia emoción de sorpresa o perplejidad” frente a la condición inaplazable de los cambios, sobre la “constatación de la dinámica imparable del proceso”[3]. Quizá porque ha vivido durante décadas en contacto directo con la naturaleza, su obra es una metáfora de la vida, del continuo cambio: reproducido, evocado, incluso delicadamente impulsado. Pero paradójicamente –o quizá no tanto- también lo es de la pulsión igualmente inaplazable de apresar la naturaleza, de asimilarla, de aprehenderla, de anclarla. De comprometerse con ella, con sus materiales, con sus formas y con sus procesos.

Suele decirse que la pintura de paisaje era una manifestación del anhelo del hombre por someter a la naturaleza. Quizá, entonces, no debamos denominar paisajes a las piezas de Manu Tintoré, que llaman la atención sobre las vías transitadas, tanto por él como por otros hombres antes que él, para acercarse a la naturaleza con el objetivo no de someterla sino de entenderla y aliarse con ella.

 

 

 

[1] Joan Nogué: introducción a El Paisaje en la cultura contemporánea. Madrid, Biblioteca nueva, 2008, p. 21.

[2] Daniel López del Rincón: Bioarte. Arte y vida en la era de la biotecnología. Madrid, Akal, 2015.

[3] Ignacio Español Echaniz: “El paisaje como percepción de las dinámicas y ritmos del territorio”. En Javier Maderuelo (dir.). Paisaje y territorio. Huesca, CDAN, y Madrid, Abada Editores, 2008, p. 2006, p. 206.


   Guillermo van der Borght

  Fundador i actor de La cour des Contes

  Ciències Polítiques i Assumptes Culturals i Públics, París 

Manu vb Tintoré fa món. Apareix immediatament una constel·lació de Punts suspensius que semblen haver trobat el seu lligam per ser un, sense deixar de ser diversos.

Vet aquí en què consisteix el vertigen de l’obra: mantenir els estels en una tela. Amb la inquietud de mostrar l’escala de l’individu: de la cèl·lula orgànica —en la sèrie de perfils— passem a cèl·lules de vivència, càpsules de records, de sensacions. Colors, música, matèries.

Però no ens confonguéssim: l’obra no sabria limitar-se a una successió de moments egòlatres; cal treure l’ull del microscopi i, sense desenfocar, tastar el vertigen de la tela, la seva profunditat; profunditat que, precisament, resitua l’individu en una escala que el supera.

Un país que es considera pla, però dibuixat en seccions laterals, superposat a ell mateix i els seus mil territoris de records, és rodó, de fet, finit: no té sentit, té una forma.

I aquesta simfonia que canta sense colors un paisatge viu —veritable partitura que posa en correspondència els pentagrames aguts i greus— no proporciona moviment, és més aviat un sotrac, el moviment percebut.

La música és a tot arreu en l’obra de Tintoré, perquè el seu univers és ric i està alliberat de formes tradicionals; un univers en el qual ens sentim propers i alhora estranys, com l’observador que reincideix per tal de retrobar-hi un plaer però hi descobreix una forma.

És veritat que és particular, el pati al centre de la casa… Però ens hi sentim bé, arraulits entre els estels, protegits per la nitidesa dels contorns, perduts en el dèdal de les seccions, dels detalls, dels nivells, commoguts pel no-sé-què universal i sense concepte que li dóna tot el seu valor artístic.

És veritat que és particular el seu pati, però com en totes les seves obres, ens hi sentim tan bé!

 


LA TOPOGRAFIA POÈTICA DE MANU VB TINTORE

(“ÀNCORES A LA TERRA”)

EUDALD CAMPS – PER EL DIARI DE GIRONA , NOV.2012

“… Manu vb Tintoré segueix fidel al seu procés de filtratge de la realitat amb l’objectiu darrer de descobrir les coordenades que, des d’un punt de vista antropològic, aquesta resulta viable. Per això tota la seva proposta escultòrica i pictòrica bascula entre una determinada idea de paisatge i les empremtes que el trànsit humá hi imprimeix: tot plegat acaba conformant una insòlita topografia poètica que recorda, salvant les distàncies, als itineraris dibuixats pel Perejaume més subtil i excursionista.

Amb tot, i deixant de banda l’afinamnet conceptual de Tintoré, hom no pot deixar de notar el gust d’aquest autor per retre homatge a uns materials que ell explora des de la sobrietat monocroma: el marbre serigrafiat o els collages pictòrics definits per àmplies zones de penombra ens parlen d’una sensibilitat de regust orientalitzant que ell mateix s’encarrega de subratllar citant a Junichiro Tanizaki (“la sensació d’una extranya calma que ens transmet aquesta foscor”); també era l’escriptor nipó qui va dir que preferia les coses que posseïen una ombra profunda a les que tenien una brillantor superficial: és en aquest punt que l’opció estètica del blanc i el negre revela, també, la seva dimensió ètica. I és també per això que, en darrera instància, Tintoré va poder encapçalar la presentació de la seva mostra amb un títol ben significatiu: “Petit manifest per un art més compromès”.

La simbolista escultura de Manu vb Tintoré

Centre Cultural

Fundació Caixa Terrassa

Rambla d’Êgara, 340

Articulo de Felix Riaza,

Diari de Terrassa, 30 de marzo de 2006

« El pintor y escultor Manu vb Tintoré – Bruselas, 1964- de inmediato asombra y encandila con sus originales piezas que presenta en la sala nº 2 del Centro Cultural.

No es nada sencillo a estas alturas, con tantas evoluciones que naturalmente ha conocido el arte desde lejanos tiempos, encontrar un peculiar artista que además se le puede añadir el calificativo de inspirado creador.

Decir algo inédito, sugestivo, mágico e incluso misterioso, y que además tenga la vigorosa fuerza de llamar la atención, por de pronto es cosa poco habitual en estos días de brillantse mediocridades estéticas. Un arte que va más allá de la técnica, con ser muy importante, que consigue que miremos cada obra para buscar y encontrar, en ella, un profundo sentimiento paralelo a la tensión y al rigor.

De manera que esas volumetrías de Manu vb Tintoré, tramadas, anudadas, entrecruzadas, etcétera con sútiles medulas de caña, con madera, hierro, caucho, cuerdas, etcétera recreando ritmicas gestualidades e insólitos simbolismos y en donde la luz, el espacio, el cuerpo y la dimensión adquieren una ambigua pero tensa movilidad  externa e interna que mucho acrecienta el singular concepto escultórico.

Se trata, por consiguiente, de unas composiciones en las que parece que todo, en su livianidad, va flotando al partir de unas secuencias físicas y opticas a veces como si indagaran en un barroquismo expresionista con sus fantasías, sus realidades y sus subjetividades varias.

Una exposición, esta del artista Manu vb Tintoré, que nos ha permitido conocer, gracias a su motivante calidad, los tortuosos y los complejos caminos de una belleza desconocida pero con innovadoras sugerencias. »

Els nusos i el coratgeProf. Miguel Mesquita da Cunha (2006), Expo « habemus Pupa ».

L’obra de Manu Tintoré ressona. En realitat, ens fa estremir. Entrecreuaments que d’entrada ens remeten als nostres propis nusos, tant sovint amagats, negats, reprimits. Tants horrors ocults que consentim per por d’enfrontar-nos a ells, de resoldre’ls, de dissoldre’ls. Així mateix, les escultures d’en Tintoré: complexitat, sinuositat, misteri. Es pot treure sentit a tantes trencadisses i talls?

Però, si mirem de més a prop… si la mirada sosté l’imbricat… aleshores tot, ràpidament, adquireix un nou sentit, fresc i lleuger, tintat de sang,

potser sí – però és sang que batega per a la vida, i no sang que vessa per a la mort, – ja que són simples, ínfims i fràgils materials els que l’artista reuneix per omplir l’espai. Lamel·les de fusta i casi branquillons, encenalls de metall dòcilment ondulants, accessoris irrisoris esgarriats, no seleccionats. Allò negligible, allò quotidià. I amb aquestes pobreses estructura l’espai – Sí, certament un espai encara embrollat i en moviment, travessat – no: perforat de ferides i de contradiccions.

Però d’això, justament, d’aquestes imbricacions suportades o consentides neix l’estructura. És així com allò fràgil, precari i vulnerable pren forma i es presenta als nostres ulls com a música i com a sentits.

Sí, com a música. Ja que aquestes escultures no parlen; canten, a cappella, altives monodies, o a vegades, a la llunyania, polifonies trenades de respecte.

És aquesta música la que ressona llargament després de l’estremiment, després que la mirada hagi deixat de contemplar l’obra.  Obres coratjoses, coratjosament íntimes, i autèntiques. Tintoré no imposa victòries fàcils; no hi ha fanfarronada. No fuig del nus ancestral; no nega l’horror de complaure’s en el dolor: l’envesteix ferotgement i tranquil·la per deslligar-lo en un espai d’esperança.

L’obra d’en Manu vb Tintoré està teixida de lligams, trenada de solidaritats, i també travessada de vulnerabilitat – passa el mateix amb la condició humana. Sota la metamorfosis del metall i de la fusta inertes, signe de distància delicada i d’ascesi, l’artista revela la trama que constitueix. Així l’home pot agafar lloc davant les seves escultures.

I si em repliqueu el cautxú i les agulles del sàdic, les punxes enverinades del submarí que ronda o de la granada que roda, els volums comprimits de les gàbies i de les cistelles, és cert que no els desconeix. Al contrari, gosa exposar aquests volums negres i closos, realitat de foscor i de tancament als quals l’artista oposa les seves “matrius”, entrellaçaments victoriosos i fràgils on l’espai esdevé un cant, on el sofriment es transmuta lentament en desig i la memòria en llibertat.

Revista de Premsa
Exposició “estructures transitòries.org”
Museu d’Art de Girona 10-12/2003
 
 “Les obres exposades proposen una reflexió sobre el concepte d’estructura com a suport i contenidor de vida; i com a memòria d’aquesta o, finalment, com una bona manera d’aproximar-nos al vague concepte d’ésser humá (vague però no ambigu, la diferència és important). L’estratègia seguida per Tintoré és hàbil: en primer lloc, l’artista parteix de la utilització de diferents materials fràgils per aconseguir, mitjançant la seva organització, cossos sòlids que, com dèiem, fan pensar en diferents biomòrfies.
L’artista, tanmateix, en segon lloc desambigua les seves escultures i les relaciona explícitament amb tot allò que té a veure amb nosaltres, des d’una anàlisi clínica, passant per una fotografia infantil, fins a la radiografia d’una boca, tot plegat dibuixa una cartografia humana de signe inequívoc. Òbviament, la feina de Tintoré, en tant que escultura, se sustenta en una sèrie de plantajaments eminentment formals: es tracta de cercar en la forma allò que conté de vital o, si es vol, es tracta de transcendir el formalisme fred, insubstancial”.
 
 Eudald Camps, Suplement D’Art, “Capricis de la Biologia” Diari de Girona, 24/10/2003
 
 
“…les obras fan referència a l’inveterada necessitat humana i animal de generar espais (estructures) on portar a terme allò que genèricament anomenem existència: són treballs on la delicadesa i fragilitat dels materials van acompanyades de plantejaments intel.ligents”.
 
  Eudald Camps, Diari de Girona, 24/10/2003
 
 
 
“L’obra de Manu vb Tintoré ofereix, doncs, una mirada al món que ens envolta, amb la constatació que  tot està organitzat a partir d’estructures essencials i que aquestes estructures vehiculen una càrrega simbòlica important perquè suposen una inexorable interdependència dels elements que les constitueixen”.
 
    T.C., “Manu vb Tintoré exposa al Museu d’Art el  seu concepte vital d’estructura”, Diari El Punt, 10/10/2003
 
  
 

Revista de Premsa

Exposicióestructures transitòries.org

Museu dArt de Girona 10-12/2003

 
 “Tintoré presenta una obra oberta i aglutinadora, tal i com afirma el mateix artista:”un espai permeable on, mitjançant l’estructura, s’uneixen l’espai intern i extern en un únic espai global, en el qual tot el que entra surt i tot el que surt entra, i en aquest anar i venir neix i es desenvolupa l’home”.
D’aqueta manera, l’obra de Manu Tintoré suposa una reflexió entorn de la condició humana feta des de l’àmbit simbòlic. Es tracta que les seves obres es revesteixin d’una intencionalitat que deixi aparcada la filosofia de l’art per l’art per adquirir un compromís social i humanístic amb el mon que les envolta.
Manu Tintoré és de l’opinió que, a través de la creativitat, s’ha de portar l’espectador racional cap a “la recerca d’un equilibri entre la forma natural i la forma intel.ligent de la matèria, les coses i nosaltres mateixos”.
 
  Mirella Guillaumes, “Manu Tintoré,recerca  plástica i inquietud   vital”, Bon Art, novembre 2003.
 
 
 
 
“En la mostra es reclama una reflexió entorn unes estructures invisibles que ens controlen i aporten un significat a la nostra existència. Reflexió que possibilita una relació entre l’espai intern estructural i l’espai extern formal que es manifesta en una realitat concreta. L’estructura esdevé simbòlicament, el principi vital de totes les formes – naturals i artificials -, ja que permet l’existència de la forma i posterorment del contingut, que és el que finalment percebem: les presències formals. Lártista denuncia la gran importància que se’ls otorga sense posseir una base estructural sòlida”.
 
Laia Rocamora, Papers d’Art, Fundació Espais d’Art  Contemporani, 2n semestre 2003 – nº 85

Exposición « Estructuras transitorias.org »
Museu Art de Girona

En la exposicion se reclama una reflexión entorno a unas estructuras invisibles que nos controlan y a su vez dan sentido a nuestra existencia. Reflexión que posibilita una relación entre el espacio interno estructural y el espacio externo formal que se manifiesta en una realidad concreta. La estructura se transforma simbólicamente en el principio vital de todas las formas – naturales y artificiales -, ya que permite la existencia de la forma y posteriormente del contenido. El artista denuncia la gran importancia que se otorga a las presencias formales sin que estas posean una base estructural solida.

Laia Rocamora, Papers d’Art, Fundació Espais d’Art Contempor ()

                                                
 
 
 
Revista  de premsa
Exposisó « punts suspensius »
Centre d’Etudes Catalanes – La Sorbone
Paris, gener 2003
 
 
    Elíseu Trenc, Comissari de I’exposició     « Catalag de l’exposició punts suspensius ». Centre d’EtudesCatalanes, Paris. gener 2003. 
 
 
Les escultures de Manu vb Tintoré son uns punts suspensius, senyals esparsos d’un món que voldria ésser infinit com I’univers i del qual només constitueíxen fragments o bé suspesos en I’espai, pertanyen llavors a la  sèrie aire, o bé formen relleus a sobre d’un suport í llavors formen part de la sèrie terra. La afinitat entre les obres de Manu vb Tintoré i les formes organiques de la naturalesa, particularment amb la vegetado tropical és evident, el nostre artista però sembla ínspirar-se deIs preceptes de Gaudi; qui ja havia dit fa un segle que l’artista verdaderament creador no ha d’imitar la naturalesa, ha d’inspirar-se però, dels seus mètodes de creació de les formes per a crear lo nou i així ésser original tornant a l’origen. Es la lliçó que ha après Manu vb Tintoré i en treu una obra atapeïda, densa on el ferro lluita amb la fusta, I’engloba, la fagocita. Es podría doncs pensar que Manu vb Tintoré ens presenta un món esquinçat, fracturat, víctima de tensions oposades , d’una lluita entre elements heterogenis, nogensmenys també es pot veure crear-se, en aquesta fagocitosi de la fusta pel ferro o el coure, una mena d’unió erótica com la d’uns cossos enllaçats, arrabassats que són tot u, un conjunt únic, nou, ric, dinàmic, viu, orgànic. Per a nosaltre ciutadans exilíats lIuny de la Naturalesa, de la luxuriant, terrible i meravellosa selva verge en el nostre univers asèptic i artificial de formigó, les obres de Manu vb Tintoré són com fragments, punts suspensius d’un paradis perdut, retrobat peró gràcies a la màgia de la creació artística.
 
 
  

Laisser un commentaire

Entrez vos coordonnées ci-dessous ou cliquez sur une icône pour vous connecter:

Logo WordPress.com

Vous commentez à l'aide de votre compte WordPress.com. Déconnexion /  Changer )

Photo Google+

Vous commentez à l'aide de votre compte Google+. Déconnexion /  Changer )

Image Twitter

Vous commentez à l'aide de votre compte Twitter. Déconnexion /  Changer )

Photo Facebook

Vous commentez à l'aide de votre compte Facebook. Déconnexion /  Changer )

Connexion à %s

 
%d blogueurs aiment cette page :